La música existeix i forma part de la realitat que ens envolta, de l’univers en el qual vivim. Per això, si tenim en compte que la física descriu i interpreta el món material, se’ns pot fer evident comprendre que aquesta disciplina científica també pot descriure i interpretar la música. És més, si canviem la perspectiva de l’afirmació anterior, ens adonarem que la música té una base física innegable.
Sabem com sonarà una corda que oscil·li 440 vegades per segon i com serà la intensitat d’un so si apliquem més o menys energia; sabem que una orquestra es distribueix a l’escenari —és a dir, l’espai— en funció de les seves fonts sonores i, de la mateixa manera, sabem que cada sala — és a dir, cada espai— ofereix unes condicions acústiques determinades.
Fabià Santcovsky (Barcelona, 1989) parla de manera sincera i reflexiva, des d’un interès plural i profund per tot allò que el crida o tot allò que l’apropa a universos singulars. La seva música reflecteix aquest mateix món vast i divers a través d’una experimentació que admira la innovació passada però que, lluny de situar-se en la nostàlgia, s’encamina cap a una voluntat de seguir avançant. Parlem del trencament i de la innovació, de l’art i de la ciència, de la noció de bellesa, de la tradició i els referents, del que entenem com a productivitat en creació, de la despossessió en els projectes col·laboratius i dels ponts que uneixen i separen orient i occident.
Si voleu escoltar la música d’en Fabià Santcovsky així com la resta de músiques que sonen a l”episodi, les teniu a continuació:
