Hi ha música que es construeix com una línia que s’ondula i que s’estira, com si s’allunyés i s’apropés de manera infinita, com si es pogués escoltar a poc a poc, sense pressa, com si deixés veure els teixits que la conformen i els colors que la pinten. Hi ha música que interessa tant pel resultat final com pel recorregut que hi ha darrere, que evoluciona en tant que investiga, que és artística perquè es busca entre els recursos científics, entre les possibilitats tecnològiques, entre tot allò que ens regalen les eines digitals. Aquesta música té, o més ben dit, a aquesta música li atorguem un sentit experimental perquè ens proposa una escolta diferent de l’hegemònica, perquè ens incomoda, perquè ens fa qüestionar la condició de musicalitat, perquè no hi estem avesats.
Ariadna Alsina-Tarrés (Figueres, 1980) escolta la música amb l’atenció de qui observa una mostra a través d’un microscopi, amb l’entusiasme de qui sap veure harmonia allà on d’altres hi veuen caos. Compon des de la curiositat intel·lectual i des de les ganes de qüestionar i desenvolupar la idea de so, de treballar la noció de temps, de fer visibles totes les textures que s’amaguen darrere les freqüències acústiques i sintètiques. En el llibre parla d’allò que la va portar a interessar-se per la sonologia, de la frontera entre la música i el soroll, de la importància del gest en la interpretació o de la relació que estableixen intèrpret i tecnologia en la música mixta. També partim d’algunes de les seves obres per analitzar els diferents angles des dels quals el fet sonor pot entrar en contacte amb el cinema, amb l’escultura i amb la literatura.
A continuació us deixem les músiques de l’Ariadna Alsina que sonen dins de l’episodi:
I també compartim les peces que hem fet servir per a il·lustrar les explicacions sobre música experimental:
I si voleu aprofundir en el tema us recomanem aquest documental de la BBC:
I si voleu llegir el text de Freud al qual fem referència a l’episodi el teniu aquí en anglès.
