La música,tal com explica Jaume Radigales, forma part d’una tradició i, per tant, està connotada per una sèrie d’idees i de pensaments associats a unes emocions i voluntats expressives: tot i ser asignificant, actua com a mitjancera. És per aquest motiu que la percepció que puguem tenir d’unes imatges canvia en funció de la música que les acompanyi, que pràcticament podem escoltar una conversa en una pel·lícula muda, que podem entendre l’evolució de complexitat i les inquietuds d’un personatge en un pla seqüència on no canvia allò que veiem a la pantalla, sinó allò que hi escoltem.
Clàudia Baulies (Barcelona, 1994) és una persona forta i atenta a allò que li revelen els sentits, agraïda amb les persones que l’acompanyen i generosa amb les explicacions; d’idees clares i música profunda. Compon des de la sinestèsia per mètode però també per convenciment i parla d’uns viatges invisibles, personals i altruistes, que conviden a la introspecció. A la seva entrevista es parla sobre la imatge de vídeo, aquella que fa evident el pes del temps; sobre la imatge metafòrica, aquella que existeix només com a idea comparada, com a recurs imaginatiu, com a ideal abstracte; sobre la imatge il·lustrada i sobre la fotografiada, sobre aquelles imatges que, malgrat estar quietes, poden explicar històries d’elfs, fades i trols, de planetes i naus espacials.
