La música no afirma: suggereix, dona peu a la interpretació, ofereix l’oportunitat de ser mal entesa i, per tant, té una gran capacitat d’absorció de significats diferents. Potser, precisament, per aquesta mal·leabilitat en el sentit, sovint se la presenta en relació amb altres arts: les acompanya, les complementa, en comparteix la història, n’estira els conceptes més abstractes i se les fa pròpies. La seva qualitat temporal i efímera també la fa impossible d’atrapar i potser, precisament, per aquesta condició de fugacitat queda tan allunyada de l’estabilitat i materialitat de les belles arts; potser, precisament, per aquesta invisibilitat s’explica de manera més explícita amb l’element audiovisual.
Raquel García Tomás (Barcelona, 1984) és una persona enèrgica i d’una vitalitat que atrapa i s’expandeix. Traspua exigència i sinceritat i es revela com una treballadora tenaç que busca l’explosió artística, l’atreviment i el gust estètic. La seva música, d’un caràcter que hipnotitza, cobra dimensió de significat narratiu en combinació amb els elements visuals que proposa. A partir de la seva obra parlem de la diferència entre interdisciplinarietat i multidisciplinarietat, de la plasticitat o sonoritat de les seves obres en el seu estadi inicial, del fet operístic en general, del fet de treballar en coordinació amb altres persones i dels referents desenfadats que comparteix una generació.
A continuació podeu escoltar les músiques que acompanyen l’episodi i també us deixem l’enllaç a l’entrevista de Núvol que esmentem.
