La música acompanya però també transforma. Fa parlar, dona ànima, dota de sentit allò que veiem: de fet, la música fa visible la vida en les
imatges perquè la nostra realitat viscuda és musical. No parlem només del fet d’escoltar música de forma conscient i voluntària, sinó d’estar envoltats plenament per una sonoritat que podríem anomenar música: el xiuxiueig de les pàgines d’un llibre, el batec pausat d’un edifici històric, els ritmes frenètics d’un martell, d’un teclat, d’uns talons. Un espai buit de so és un espai mort, per això la música fa visible la vida en les imatges.
De fet, només pel fet d’existir, cada dia omplim l’aire de so i, d’aquesta manera, habitem espais: els ocupem, ens hi relacionem i, potser un dia, els acabem abandonant. Hi fem música, hi fem soroll; n’impregnem les fustes, les robes i els ciments i ells, com si tinguessin memòria, emmagatzemen aquest record.
Irina Prieto (Barcelona, 1987) és una persona inquieta i intel·ligent amb una música que defuig la confrontació i que és, alhora, elegant i decidida. Aposta convençuda pel món de la música per a la imatge, però també és coneixedora de la capacitat comunicativa de les instal·lacions sonores. Utilitza recursos literaris en algunes de les seves obres i gaudeix del trencament de fronteres entre la música acadèmica o clàssica contemporània i l’anomenada moderna. Vam parlar de les composicions per a la gran pantalla, de la relació que poden establir els sons amb l’espai, de com informar-se (o desinformar-se) abans de començar una obra o de la diferència en els procediments de creació en funció del projecte.
En aquest episodi citem aquest article d’Ana Hofman:
I si voleu escoltar les músiques que sonen a l’episodi, en teniu la majoria dins d’aquest vídeo:
Excepte aquesta:
