3 d'octubre de 2022

#13 Pol Requesens. Música i entorn

Capítol 13

Reproduir capítol

Hi ha música que es construeix com un edifici de portes amples i finestrals infinits, com si estigués assentada sobre uns fonaments forts i una base sòlida, com si s’aixequés en parets gruixudes o columnes esveltes, com si tingués cúpules lluminoses o sostres arcats. Hi ha música que s’eleva i n’hi ha una altra que s’enfonsa, una que esclata esplèndida i una que s’esfondra; totes, però, tenen en comú la capacitat de sumar i dirigir-se, d’ocupar un espai creixent o decreixent, de sentir que el so té una altra dimensió més enllà de la linealitat. Aquesta música té, o més ben dit; a aquesta música li atorguem un sentit arquitectònic perquè bevem d’una tradició que ens determina, perquè estem educats en una escolta condicionada, perquè ens hem nodrit de peces que es desenvolupen, creixen i es clausuren, i això ha dibuixat en nosaltres un imaginari específic.
La música també s’esdevé en espais: escenaris que prenen un sentit en tant que s’emmarquen i els assenyalem com a dignes de ser contemplats, patis de butaques on s’hi desenvolupen rituals socials com el d’aplaudir en acabar el concert –o el de tossir entre moviments–, o sales institucionalitzades que estableixen allò programable, allò canònic, allò destacable. La música s’interpreta en teatres o auditoris, en places i carrers, en túnels abandonats, passadissos de metro, terrats, estadis de futbol o platges. Sens dubte, però, fer-ho en un lloc o en un altre –i en un context o en un altre– determinarà l’escolta que se’n faci a nivell individual o el valor que se n’atorgui a nivell col·lectiu.
Tanquem aquest recull d’entrevistes, doncs, centrant-nos en el receptor i parlant d’emocions, assenyalant la corporalitat de l’escolta i tenint en compte l’entorn –arquitectònic i polític– en què es dóna el fet musical.
Pol Requesens (Igualada, 1990) és proper i implicat en el tracte, té un sentit present de la realitat i escolta atent el que passa al seu voltant. La seva música, de vegades juga amb els límits de la tonalitat, d’altres amb els límits del llenguatge i d’altres amb els límits de les intervencions en els instruments, proposant així, una tendència a la innovació en les sonoritats sense ignorar la base tradicional de la qual parteixen. A la seva entrevista es parla dels prejudicis de la música per a orgue, de la composició pensada per a espais concrets, però també sobre la banalització del llenguatge, l’eterna contraposició de l’art per l’art i l’art compromès o la possible incidència de la música clàssica en realitats que la troben del tot allunyada.

Com sempre, les músiques de l’episodi es poden escoltar completes aquí:

Dona la teva opinió

Els podcasts de FICTA
Un espai al pentagramaCapítol 13